L’altre dia vàrem regalar al nostre nebot ,en Gonzalo, de dos anys, un
cub amb moltes peces de Lego perquè jugués amb elles i perquè vagi desenvolupant
la lògica matemàtica, ja que com ens ha dit Adan, el nostre professor de
matemàtiques, quant abans els donem eines per desenvolupar-la, molt millor.
Doncs, la cara d’en Gonzalo quan se les vàrem
donar va ser d’emoció, de felicitat, de curiositat, i tal i com ho havíem
pensat, es va tirar al terra i es va posar a jugar amb les peces com si al món
no hi existeixi res més.
En un moment en el qual estava més
entretingut, em vaig a posar al seu costat, i tot tallant-lo la seva
creativitat el vaig dir: “Gonzalo, has vist que has posat unes quantes peces juntes?,
això es diu una dècima, és a dir, són deu peces”, i el pobre nen es va quedar
mirant-me com si li estigués parlant en xinès i em va tirar a la galta una
peça, com dient-me : jo el que vull és jugar, deixa’m tranquil i tu al teu.
Així és com he aprés que el que no podem fer,
és, que quan un nen tan petit estigui tot sol jugant, no hauríem de tallar-li
les seves experiències noves perquè aquell moment no es tornarà a repetir mai i cada cosa té el seu moment.
