Tal i com hem estat veient al llarg d'aquests dos anys de Grau, una idea fonamental de la qual hem de partir és que hem de deixar als nens que siguin autònoms, que facin les coses per ells mateixos, però mai hem d'oblidar que també han de saber que estem al seu costat.
Per tal de que els més petits ho sàpiguen, és molt important tenir en compte les estratègies que surten a la lectura, com són:
- que allò principal és l'espera. No hem de tenir cap presa amb els nens, cadascú té el seu ritme.
- la mirada.
- el reconeixement lingüístic.
- la veu.
- la situació dins l'espai.
- el gest.
- la imitació.
- el somriure.
- la complicitat.
- la participació en l'acció.
Així també, mai hem d'oblidar les nostres competències com a mestres i la nostra autoritat per tenir un ordre en la classe davant els nens, encara que per exemple, per arribar a aquesta autoritat, podem posar normes elegides democràticament, en les quals estiguin molt presents els sentiments dels nens.
Estic totalment d'acord amb una idea que ens va dir Atteneri, la professora d'aquesta assignatura: no només els nens tenen la necessitat de reconeixement innat, sinó que nosaltres com a adults, també la tenim, o és què potser que nosaltres no cerquem la complicitat amb algú quan fem alguna cosa?
Per altra banda, la professora ens va dir que si nosaltres havíem trobat alguna proposta d'estratègia a part d'aquestes, i el meu grup n'hem trobat una: la mentira mai ha d'estar present en els esenyments dels nens, i poso un exemple perquè m'entengueu: si un nen arriba a una escoleta per primera vegada i es posa a plorar quan la mare se separa d'ell, mai li podrem dir frases del tipus "no et preocupis que en un minut torna", perquè li estarem dient una mentira i per tant el nen, a part de tenir més angoixa i tristesa, farà que en la seva acció - aprenentatge, tingui cabuda la mentira com a part fonamental, perquè...si nosaltres som el seu mirall...i si el mentim... a quí ha creurà, com es desenvoluparà, en qui confiarà?
No hay comentarios:
Publicar un comentario